El rol del mestre

Durant aquesta setmana hem estat aprenent el rol del mestre, juntament amb les lleis d'educació.

Trobem tres maneres d'interpretar a un professor: aquell que havia de saber sobre la psicologia de l'infant, sobre la matèria i sobre la metodologia (postura defensada per Dewey, 1933), aquell que sabia sobre la matèria, però que també sabia ensenyar aquests continguts (Shulman, 1986) i aquell, sota el meu punt de vista el més important, que no només ha de saber ensenyar uns continguts, sinó que els ensenya, utilitzant com a suport les TIC (Mishra i Koehler, 2006).
El primer de tots, té el que anomenem Pedagogy knowledge, el segon té aquest mateix coneixement més el Content knowledge i l'últim té aquestos dos amb la suma del Technological knowledge.

Per tant, d'aquí podem deduir que el mestre més complet és el últim model descrit anteriorment, model denominat TPACK.
M'agradaria aprofitar per a dir, que jo abans no era molt partidària d'aquesta tecnologia, però cada cop més, veig que és necessària, perquè és una eina interessant, una eina que crida l'atenció als boixos, i que et serveix molt per preparar-te les classes.

A banda de les aportacions de Dewey, Shulman, Mishra i Koehler, comptem amb la de Jaume Carbonell, que, a més d'explicarnos que aquest ofici no és pitjor, sinó diferent (aspecte molt important a destacar) ens explica els cinc tipus de mestres.
El funcional i absentista, aquell que entra a les 9 del matí i surt a les 2 de la vesprada, és a dir, aquell que s'oblida de què és professor en sortir de l'escola.
Crec que és un model equivocat, ja que s'ha de ser mestre les 24 hores del dia, però, sempre, savent desconnectar de la teva jornada de treball.
L'especialista és el segon, aquell que pensa que només ha de donar música o Educació Física.
El tercer tipus és l'autista o que no s'entera, aquell que no s'interessa per activitats complementàries, que fa el seu treball sense tindre en compte que ha de formar un equip amb els seus companys de treball.
El nostàlgic és el quart model, aquell que pensa que el sistema educatiu ha anat empitjorant i ell s'estanca en la seva aula, sense assimilar que ha de canviar la seva metodologia.
I en darrer lloc trobem el model basat en la queixa permanent, aquell que pensa que la culpa de què el sistema educatiu empitjori la té el govern, l'alumnat, la família i no ell com a mestre. Ell mateix hauria de tenir la capacitat de veure quines coses podria fer per sol·lucionar els problemes existents.

Seguint amb Carbonell, destacaria el atribut número vuit que apunta en la pàgina 119 del seu llibre Una educación para mañana. És un atribut molt important per a ser un bon mestre, ja que el sistema va canviant i tu has d'estar informat, t'has de saber adaptar a aquest canvi, i mai has de perdre l'esperit per aprendre coses noves.


Quant a les lleis d'educació, una petita pinzellada, des de 1857 s'han aprovat sis lleis, la Moyano (1857), la LGE (1970), la LOGSE (1990), la LOCE (2002), la LOE (2006) i per últim, la LOMCE, aprobada aquest any.
Tornant al tema de l'escola tradicional i la constructiva, la llei de 1970 s'inclouria dins el primer tipus d'escola, mentre que la llei de 1990, en la constructiva, ja que la LGE neix fruit de la dictadura i el seu sistema es propedèutic i selectiu, en canvi la LOGSE fou una llei molt consensuada, fruit del debat.

Finalment, m'agradaria dir, que ara més que mai, hem de lluitar pel nostre sistema educatiu, aspecte sense el qual, la nostra vida serà molt complicada.

    Imatge de Celia Toledo