Avaluació

Durant aquestes dues setmanes de classe, hem estat aprenent un tema realment important per tal de dur a terme un canvi en el sistema educatiu: l'avaluació.

Al principi de la primera classe en la que abodàrem aquest tema, no pensava que a través del canvi d'aquest element es pogués canviar el sistema educatiu, però he anat comprovant que podem realitzar canvis molt importants, podem millorar la qualitat de l'aprenentatge.

En el col·legi, els professors sempre han tingut l'obligació de valorar els coneixements obtinguts pels alumnes mitjançant una nota numèrica, conseqüència de l'avaluació, però mitjançant aquesta valoració el que fan és classificar als nens segons els seus coneixements, per tal de demostrar quina capacitat tenen aquestos al·lots a l'hora d'accedir al treball en un futur. Ara bé, està demostrat que aquelles persones que obtenien unes grans qualificacions al col·legi, no han gaudit d'èxit laboral i personal.

Quan a mi me menciones el concepte "avaluació", allò que em ve al cap en un primer moment és la paraula "examen", ja que, durant tota la meva vida d'estudiant, m'han avaluat mitjançant la realització d'exàmens, cosa que no la veig del tot bé, perque si tu a un boix li dius que després de tot el que ha après haurà de fer un examen, primer de tot, estarà sota pressió i segurament no gaudirà tant de l'aprenentatge i segon, només s'aprendrà allò que cregui realment necessari per obtenir un bon resultat a l'examen i deixarà de banda continguts que segurament són igual d'importants.

Com he dit al principi, l'avaluació és allò que hem de canviar per tal de canviar el sistema educatiu, però per molt que canvïis la teva metodologia com a mestre i facis un examen en acabar el tema, no hauràs canviat absolutament res.

A continuació explicarem els tipus o moments de l'avaluació.
- Avaluació inicial: aquella que es realitza per conèixer els coneixements previs de l'alumne, que sovint es realitza per fer estadístiques sobre el nivell de l'educació.
- Avaluació procesual: la que coneixem com a contínua, que es realitza per valorar el procés de construcció, l'evolució.
- Avaluació final: en la que es valora el nivell assolit.

Cal fer una distinció entre avaluar contínuament, que es tracta de realitzar exàmens durant el procès i avaluació contínua, que es tracta de valorar l'evolució de l'alumne, sense necessitat de proves.

Aquesta classificació segons el moment en què es realitza està molt relacionada amb la finalitat. Segons la finalitat podem trobar:
- Avaluació de diagnòstic: la que es realitza per saber quin és el nivell de l'alumne en començar el curs.
- Avaluació formativa: la que s'encarrega de saber com va el procés d'aprenentatge.
- Avaluació somativa: aquella que pretèn conèixer el nivell assolit.

I, segons l'agent trobem:
- Heteroavaluació: aquella persona que avalua no és la mateixa que aprèn, és a dir el mestre.
- Autoavaluació: en la que et valores a tu mateix i et dones compte realment d'allò que necessites millorar.
- Coavaluació: realitzada entre iguals, entre companys.

 Fotografia de Lidia Toledo Parralejo

Crec que segons l'agent totes són importants perque has de tenir en compte les consideracions que realitza el mestre, però les dues darreres són molt més importants, ja que quan t'estàs avaluant a tu mateix, estàs donant-te compte dels errors i ho interioritzes més i, a més a més, has estat capaç d'identificar allò en el que has errat. Realitzar una coavaluació és poductiu, ja que a més d'identificar els errors, estàs veient més formes de contestar a les preguntes i estàs mantenint relacions socials amb els companys.

Segons el context, trobem:
- Avaluació interna: quan la persona que avalua ha estat present durant el procès d'ensenyament-aprenentatge.
- Avaluació externa: quan aquesta persona no hi és. Un exemple molt evident és la selectivitat, en la que la persona que corregeix el teu examen és desconeguda.

Després de realitzar aquesta classificació de l'avaluació, ens fixem en que l'escola tradicional posa en pràctica l'avaluació somativa, la final i l'heteroavaluació, és a dir, que no avalues el procés, sinó el resultat final.
També ens podem fixar que la LOMCE utilitza l'avaluació de diagnòstic per sancionar, per determinar qui val i qui no val, en canvi, la LOE l'utilitzava per saber el nivell de l'alumne, sense tenir cap tipus de repercusió en aquest.

Com ja vam dir a l'entrada anterior, les competències es basen en quatre aspectes: conceptes i fets, procediments i actituts, però, com els avaluarem?
Els conceptes i fets els podem avaluar mitjançant la memorització i la construcció posterior que fan els nens sobre aquests, els procediments els avaluarem segons utilitzin els nens aquestos conceptes i fets a la vida real i per últim, les actituts, aspecte fonamental per dur a terme la tasca del mestre.

És ara, després d'haver redactat els tipus d'avaluació, que una gran part del que deien i feien els professors al col·legi i sobre tot a l'institut cobra sentit. Ara entenc perque ens feien realitzar aquelles proves inicials, de les que després no sabíem les notes, i moltíssimes coses més.

Gràcies a una conferència donada per Neus Sanmartí, entenem un poc més què podem fer per tal de canviar l'avaluació, i per tant, el sistema educatiu.
D'una banda ens trobem amb la coavaluació, forma d'avaluar entre companys, d'altra, ens trobem amb el perquè de la qüestió, és a dir, hem de fer-los saber als nens què aprenen i amb quina finalitat, per tal que l'aprenentatge sigui significatiu. Hem de planificar-nos.
A l'igual que José Luis Castillo Chaves, Sanmartí pensa que hem de posar a l'abast als alumnes els criteris d'avaluació i preguntar si estan d'acord amb ells, debatir, perque l'opinió dels alumnes és si més no, la més important.
Castillo diferencia, entre d'altres, quatre tipus d'avaluació: l'autoavaluació diària, sobre la que després preguntaràs al nen, l'avaluació individual, en la que planteges uns problemes al nen per tal que aquest proposi solucions, l'avaluació en col·lectiu de preguntes, on compares els resultats de l'avaluació i la coavaluació i l'avaluació en col·lectiu de presentació, on uns nens exposen un tema i els altres han de parar atenció per després contestar a diverses preguntes.
Pensa també, que les famílies juguen un paper molt important en l'avaluació ja que moltes d'elles en arribar el nen de l'escola no els hi pregunten: què tal l'escola? o què has après avui? sinó que els hi pregunten: quina nota has tret a l'examen de matemàtiques?, per exemple.
Jo crec que amb aquesta pregunta el pare o mare li està fent veure al nen que allò més important és aprobar l'examen amb bona nota, no aprendre.
No cal oblidar, tant com ha dit Jordi Adell, que l'e-portfoli és una bona eina per avaluar als alumnes, una eina amb avantatges, com el treball setmanal o diari, i amb inconvenients, com la necessitat de temps per elaborar-lo.

Ambdós coindeixen més o menys en què s'ha d'aconseguir reinventar el dia a dia del professorat, així aconseguirem l'èxit, i encara que tinguem la presència d'una qualificació final, hem d'intentar que tot l'aprenentatge sigui el més significatiu possible.

Crec que després d'aquesta explicació sobre l'avaluació, és el moment per dir que jo, sobre tot a l'institut, tenia molt en compte la nota final i no era conscient que realment allò que importava era el que aprenia en el dia a dia, però realment aquesta percepció la tenia per culpa de l'avaluació, que et classifica en insuficient, bé, notable o excel·lent segons la nota numèrica que treguis, nombre que, realment, en sí mateix, no significa res.

Competències bàsiques

Durant dimarts i dijous hem estat aprenent què són les competències.

Segons Zabala, competència és allò que necessita qualsevol persona per donar resposta als problemes als que s'enfrontarà al llarg de la seva vida. Però aquesta definició la complementa amb una altra que és: capacitat o habilitat d'efectuar tarees o de fer front a situacions diverses de forma eficaç en un context determinat, i per això és necessari movilitzar actituts, habilitats i coneixements al mateix temps i de forma interrelacionada.
Per a mi, les dues paraules en vermell són realment importants, ja que has de tenir la capacitat de realitzar interrelacions entre els coneixements que emmagatzemes. D'aquesta manera, el teu aprenentatge haurà estat significatiu.

El terme competència va estar acunyat per la LOE. Però no hem d'oblidar que aquest terme surt del món laboral, perque aquest entenia que havia de formar professionals competents.

Tal com hem comentat a classe, ensenyar als alumnes mitjançant experiències de la vida quotidiana és importantíssim, ja que, d'aquesta manera, els nens s'ho prendran molt més de debó. I a l'hora de resoldre un problema a classe, ho podran fer imaginant-se com ho farien a la vida real.
Jo recordo que a classe, ens feien aprendre els continguts de manera inmediata, realitzant posteriorment un examen per comprovar si ho havíem après, però això Zabala no ho troba lògic, pensa que s'ha d'educar per tal que els alumnes utilitzin aquestos coneixements en situacions reals, d'aquesta manera seran competents.
Ara bé, hem de seguir uns criteris per tal d'ensenyar aquestes competències: criteris relacionats amb la significativitat (tenir en compte els coneixements previs de l'alumne i treballar a partir d'aquí), criteris relacionats amb la complexitat (saber desenvolupar-se en situacions complexes), criteris relacionats amb el seu caràcter procedimental (procès de domini d'habilitats prèvies d'interpretació/comprensió) i criteris relacionats amb estar constituïdes per components de tipologia distinta (no tot t'obliga a actuar de la mateixa forma).

Seguint amb les competències, allò al que li dóna més importància és a la pràctica, tot i que la teoria és molt important per tal de portar a terme la primera.
Existeixen diversos tipus de competències, a infantil encara no es treballa per competències, sinó que es treballen habilitats per desenvolupar les competències bàsiques que es duran a terme a primària i a l'ESO, serà en batxillerat que començarem a parlar de competències específiques i en la universitat, de competències professionals.
Una de les competències que requereixen més continguts són les específiques, que pretenen que els alumnes entenguin les idees principals d'una exposició oral i seleccionin l'informació més important, participin en debats, siguin autònoms, facin resums, etc.

A mi, personalment, un dels aspectes, que tracten les competències, que més m'agrada, és la diversitat.
La diversitat no només s'encarrega d'atendre a nens de diferents nacionalitats, sinó que, atèn també a nens amb dificultats, ja siguin de comprensió, d'escritura, de lectura, de parla, etc.
Penso que tots els nens tenen les mateixes possibilitats, els mateixos drets en l'escola, per a això no hi ha que discriminar a ningú.
Jo me'n recordo que en la meva classe del col·legi hi havia alguns nens nouvinguts que no entenien el català, els hi costava molt, i una professora venia i se'ls emportava a una altra classe a aprendre català.
Això a mi em pareix bé tot i que separar-los de la resta d'alumnes no em pareix igual de bé, perque d'aquesta manera estàs demostrant que no són iguals que els que romanen a la classe, els hi estàs fent diferents encara que són completament iguals.

En aquest darrer paràgraf de la diversitat, hem pogut comprovar que treballar per competències és realment difícil i complicat, ja que implica canvis, implica treballar conceptes i fets, procediments (investigacions) i actituts.
Per això, com vaig dir a l'entrada del currículum, treballar per competències implica disposar d'un temps i un espai indicat per allò que volem treballar. Per treballar el procediment serà millor disposar d'un gran espai on els nens es puguin juntar per grups, cosa que a la meva classe de primària feiem poques vegades.

Per finalitzar, crec que el treball per competències està molt ben organitzat, encara que li falta una mica més de canvi.

Currículum

Aquesta setmana a Bases Didàctiques i Disseny Curricular hem tractat un complex tema: el currículum.

Es pot interpretar de tres maneres diferents: allò que s'aprèn, les finalitats/objectius de l'educació i allò que s'ensenya implícitament (currículum ocult).
És què no ensenyem als nens aspectes que no sabem que els estam ensenyant? És a dir, nosaltres els hi transmetem coneixements implícits, com per exemple, si tu li dius a un boix: la teva samarreta està molt bruta, li hauries de dir a la mamà que te la netegès, a banda de dirli que te la netegis, li estàs fent saber que aquella persona que té l'obligació de netejar-li només és la mamà i no el papà.
Aquest tipus de currículum és molt important per a mi, per tant has de mesurar totes les teves paraules, ja que els nens ho capten tot.

Quant a les fonts, destacarem quatre: la sociològica, l'epistemològica, la pedagògiga i la psicològica.
La primera de totes té a vore amb que no ensenyaràs el mateix a una escola del segle XIX que a una escola del XXI, ja que, per exemple, per a la societat del XIX era més important el treball al camp i per a la societat del XXI és més important una formació prèvia a l'ocupació.
L'epistemològica (ἐπιστήμη = ciència, en grec) es refereix a les exigències que cada matèria imposa al currículum.
La tercera i la quarta tenen certa relació, ja que la font pedagògica tracta del mètode, com ensenyam, i la psicològica, de la manera com aprenen els boixos.

Passem ara a les característiques pròpies del currículum: és únic, obert, flexible i descentralitzat.
Què signifiquen totes aquestes?
És únic per a cada cicle, per a tots, ja que tots som iguals. És obert, ja que tu ,com a professional, pots adaptar-lo o ampliarlo segons la situació.
És ara el moment perfecte per resaltar que els mestres estan reividicant els seus drets com a professionals. La LOMCE (2013) al tancar el currículum, està, des del meu punt de vista, infravalorant la professionalitat del mestre, al no deixar-li adaptar el currículum.
L'obertura d'aquest implica la flexibilitat i a l'hora, la descentralitzat, ja que cada nivell realitza la seva aportació.

Continuarem amb els quatre nivells de concreció.
Tornant enrere, com que el currículum és obert, significa que l'hem d'anar concretant/tancant:
- En el primer nivell de concreció trobem tot el que s'ha d'ensenyar, les orientacions sobre com i quan fer-ho (Zabala, pàg 108). Aquest nivell ve determinat pel MEC (Ministeri d'Educació i Cultura) i les comunitats autònomes, que determinen uns mínims.
- En el segon nivell de concreció se situen els diferents projectes curriculars del centre, que estableixen els objectius generals i específics, els continguts rellevants i la metodologia a emprar.
Abans del tercer nivell caldria esmentar els cicles, manera que utilitzen els centres per a organitzar l'escolaritat.
- Per últim trobariem el tercer nivell, referit a les aules, ja que és aquest on es concreten els objectius, continguts i accions educatives que tenen relació amb els alumnes d'un aula (Zabala, pàg. 109).

Quins són els elements que l'integren?
Els objectius a aconseguir, les competències bàsiques (acunyades per la LOE), els continguts, els mètodes pedagògics i els criteris d'avaluació.
Aquestos continguts varien segons la llei vigent. La LOGSE (1990) determinava establia tres tipus de continguts: els concepte procedimentals (allò que l'alumne ha de saber fer per a aconseguir uns coneixements), els continguts conceptuals (conceptes que s'han de saber amb tots els coneixements que han adquirit), i els continguts actitudinals (actitud que l'alumne mostrarà sobre l'aprenentatge).
Ara bé, la LOE (2006) parlarà de competències bàsiques.

No està de més, apuntar allò que està fent la LOMCE quant al currículum.
L'està tancant, com ja he dit abans, i l'està centralitzat, per la qual cosa no permet les aportacions dels professionals, un gran error, des del meu punt de vista.
Una altra aportació quant al currículum, des de la meva experiència com a alumna al col·legi i a l'institut, és que he vist i comprobat que els professors sempre anaven estressats ja que no els hi donava temps a acabar el temari perque tant de bó li donaven prioritat a altres aspectes (no sempre).I en compte d'explicar ells el temari et feien cercar informació que no entenies bé.
És per a això que un dels aspectes que els hi falta als professors és el TEMPS.

Els 10 principis psicopedagògics

Durant aquestes dues setmanes de classe, hem estat aprenent diversos principis psicopedagògics, que sota el meu punt de vista, s'han de tenir molt en compte a l'hora de donar una classe de primària, en aquest cas.

Abans de continuar amb els principis, crec convenient citar allò que entenia Piaget com a aprenentatge: procés de desenvolupament que pasa per fases d'equilibri, desequilibri i equilibri.
Això és que jo, abans que ningú m'ensenyés res, tenia uns esquemes inamovibles sobre qualsevol tema, però quan el mestre m'ha ensenyat una cosa nova, m'he adonat que els meus esquemes no estaven complets, que els hi faltaven molts aspectes i els hi he tornar a refer.

Aquests principis tenen un objectiu molt clar: l'aprenentatge significatiu, i són:

- Esquemes de coneixements i coneixements previs. Vol dir que els nens no són una tabula rassa, ja que tenen uns coneixements previs a l'ensenyament, no obstant, aquestos coneixements poden resultar erronis, per tant, has de ser tu, com a mestre, el que li orienti cap a uns coneixements correctes, vertaders.

- Vinculació profunda entre els nous continguts i els coneixements previs. És a dir, has de relacionar aquells coneixements previs que tu tenies amb els que has rebut nous, sinó no hauràs après res i acabaràs aprenent de memòria. Direm que l'aprenentatge de l'alumne ha estat significatiu quan ha sabut establir relacions i ha emès unes conclusions entre allò que ja sabia amb el que ha après nou.

- Nivell de desenvolupament. Crec que és un dels més important a l'hora d'impartir una classe, ja que has de saber perfectament en quina fase de desenvolupament es troben els teus alumnes.
Ens els dos punts anteriors he mencionat la importància que tenien els coneixements previs i més encara la d'establir les relacions entre els coneixements, no obstant, no tots els alumnes són capaços d'establir aquestes relacions, perquè cada nen tindrà unes capacitats cognitives diferents, que els hi permetin o no, establir aquestes relacions.

- Zona de desenvolupament proper (Vygotsky, 1979). Aquesta zona és en la que intervé el mestre, zona que es troba entre allò que jo sé fer, i entre el que no, que aprendré a fer-ho en un futur de manera autònoma.

- Disposició per l'aprenentatge. La possibilitat de convertir l'aprenentatge en significatiu, intervinent alguns factors com són l'equilibri personal i la inserció social.
Com a exemple: si un nen ha tingut problemes a casa amb els seus pares o si s'ha barallat amb un company a classe, no tindrà la mateixa disposició que si es troba completament bé, per tant, primer de tot, hauràs de solucionar els problemes i llavors podràs donar la classe.
A banda, crec jo que un mestre no es sentirà igual donant classe a un nen que para atenció a un altre que no.

- Significativitat i funcionalitat dels nous continguts. Per tal que l'aprenentatge sigui significatiu, l'alumne ha de conèixer el sentit d'aquest aprenentatge. És a dir, tu a un boix no li pots ensenyar a dividir i ja està, sinó que li has d'ensenyar que això pot servir per repartir joguines o caramels, és més, li pots ensenyar a dividir amb l'ajuda dels caramels o de les joguines i després apuntar la divisió en la pissarra.

Serà gràcies a la metodologia que li podrem donar funcionalitat a l'aprenentatge.

- Activitat mental i conflicte cognitiu. Es tracta de modificar allò que jo se mitjançant el conflicte, que donarà pas al coneixement, ja que per a arribar a aquest coneixement, haurà d'haver activitat, pensament.
Una tècnica que es pot utilitzar per comprovar si realment l'alumne a après és fer-li contar allò que s'ha après als companys.

- Activitat favorable, sentit i motivació. Això explica que l'alumne ha de demostrar una actitud favorable front a l'aprenentatge. Has de donar-li un sentit a allò que expliques per tal que l'alumne ho aprengui i ho vegi útil.
Quant a motivacions hi ha dos tipus: les que reps de fora, dels mestres (extrínseques) i aquelles relacionades amb l'aprenentatge per sí mateix (intrínseques).

- Autoestima, autoconcepte i expectatives. Són tres conceptes que fan referència a la forma en què es valora l'alumne, la representació que fa d'ell mateix. Molts alumnes creuran que ells ho saben tot i per tant no caldrà parar atenció a la classe, per tant, has de ser tu com a mestre el que li faci veure que això no és cert mitjançat diverses estratègies.

- Reflexió sobre el propi aprenentatge. Fa referència al coneixement que tens sobre el teu propi aprenentatge, a l'anàlisi que fas per veure allò nou que has après.

Aquest principi m'agrada en especial, ja que em sento molt satisfeta amb tot l'aprenentatge que porto al damunt i amb tot el que aprenc en el dia a dia.

M'agradaria fer algunes reflexions sobre el que va ser el meu aprenentatge a primària, respecte a aquests 10 principis.
Els professors creien que no sabiem res i començaven a explicar i explicar sense parar, creient que només els que sabien eren ells. Aquest fet aconseguia que nosaltres com alumnes ens avorríssim a classe i que deixàssim de parar atenció.
A més a més, ens feien aprendre de memòria moltes definicions que no enteniem amb l'objectiu de contestar bé a les preguntes de l'examen (on ens preguntarien aquestes definicions). És per això, que el nostre aprenentatge no ha estat del tot significatiu.

Quant a la disposició de l'aprenentatge, crec que els nens van motivats a l'escola i els hi agrada molt aprendre, així que el que haurien de fer els mestres és motivar aquesta disposició, no desmotivar-los.

Per tant, nosaltres, com a futurs mestres, hem d'aconseguir que els alumnes surtin de l'escola ben contents i amb un gran aprenentatge significatiu.

                            Fotografia pròpia

El rol del mestre

Durant aquesta setmana hem estat aprenent el rol del mestre, juntament amb les lleis d'educació.

Trobem tres maneres d'interpretar a un professor: aquell que havia de saber sobre la psicologia de l'infant, sobre la matèria i sobre la metodologia (postura defensada per Dewey, 1933), aquell que sabia sobre la matèria, però que també sabia ensenyar aquests continguts (Shulman, 1986) i aquell, sota el meu punt de vista el més important, que no només ha de saber ensenyar uns continguts, sinó que els ensenya, utilitzant com a suport les TIC (Mishra i Koehler, 2006).
El primer de tots, té el que anomenem Pedagogy knowledge, el segon té aquest mateix coneixement més el Content knowledge i l'últim té aquestos dos amb la suma del Technological knowledge.

Per tant, d'aquí podem deduir que el mestre més complet és el últim model descrit anteriorment, model denominat TPACK.
M'agradaria aprofitar per a dir, que jo abans no era molt partidària d'aquesta tecnologia, però cada cop més, veig que és necessària, perquè és una eina interessant, una eina que crida l'atenció als boixos, i que et serveix molt per preparar-te les classes.

A banda de les aportacions de Dewey, Shulman, Mishra i Koehler, comptem amb la de Jaume Carbonell, que, a més d'explicarnos que aquest ofici no és pitjor, sinó diferent (aspecte molt important a destacar) ens explica els cinc tipus de mestres.
El funcional i absentista, aquell que entra a les 9 del matí i surt a les 2 de la vesprada, és a dir, aquell que s'oblida de què és professor en sortir de l'escola.
Crec que és un model equivocat, ja que s'ha de ser mestre les 24 hores del dia, però, sempre, savent desconnectar de la teva jornada de treball.
L'especialista és el segon, aquell que pensa que només ha de donar música o Educació Física.
El tercer tipus és l'autista o que no s'entera, aquell que no s'interessa per activitats complementàries, que fa el seu treball sense tindre en compte que ha de formar un equip amb els seus companys de treball.
El nostàlgic és el quart model, aquell que pensa que el sistema educatiu ha anat empitjorant i ell s'estanca en la seva aula, sense assimilar que ha de canviar la seva metodologia.
I en darrer lloc trobem el model basat en la queixa permanent, aquell que pensa que la culpa de què el sistema educatiu empitjori la té el govern, l'alumnat, la família i no ell com a mestre. Ell mateix hauria de tenir la capacitat de veure quines coses podria fer per sol·lucionar els problemes existents.

Seguint amb Carbonell, destacaria el atribut número vuit que apunta en la pàgina 119 del seu llibre Una educación para mañana. És un atribut molt important per a ser un bon mestre, ja que el sistema va canviant i tu has d'estar informat, t'has de saber adaptar a aquest canvi, i mai has de perdre l'esperit per aprendre coses noves.


Quant a les lleis d'educació, una petita pinzellada, des de 1857 s'han aprovat sis lleis, la Moyano (1857), la LGE (1970), la LOGSE (1990), la LOCE (2002), la LOE (2006) i per últim, la LOMCE, aprobada aquest any.
Tornant al tema de l'escola tradicional i la constructiva, la llei de 1970 s'inclouria dins el primer tipus d'escola, mentre que la llei de 1990, en la constructiva, ja que la LGE neix fruit de la dictadura i el seu sistema es propedèutic i selectiu, en canvi la LOGSE fou una llei molt consensuada, fruit del debat.

Finalment, m'agradaria dir, que ara més que mai, hem de lluitar pel nostre sistema educatiu, aspecte sense el qual, la nostra vida serà molt complicada.

    Imatge de Celia Toledo

Escola transmissiva VS Escola constructiva

Segons la finalitat que tingui l'educació diferenciarem dos tipus escoles: la tradicional o transmissiva i la constructiva, encarregades de instruir i educar, respectivament.

El sistema educactiu de l'escola transmissiva és selectiu i el de la constructiva et va orientant per a la vida i t'ajuda a potenciar les teves capacitats.
Trobem dues postures de l'alumne (segons l'escola on es trobi), per una banda està el nen que ha de memoritzar, ja que es pensa que no té un coneixement previ, i per l'altra trobem al nen capaç de raonar, crear, és a dir, aquell que construeix el seu propi coneixement, tal com exposa Tonucci a la pàgina 23 del seu llibre Ensenyar o aprendre? “ El nen sap i va a l'escola a reflexionar sobre els seus coneixements (...)” El nen passa a ser el protagonista del seu aprenentatge, no el mestre (que assolirà aquest protagonisme en l'escola tradicional), al contrari que en la constructiva en què “el mestre deixa de ser guardià de la veritat i esdevé el responsable del mètode” (pàg. 26).

L'espai i el temps són dos aspectes molt importants de l'educació.
Ambdós escoles disposen d'aules on els nens desenvolupen els coneixements, tot i que en la transmissiva el nen treballa individualment, i en la constructiva es treballa amb agrupaments flexibles i en grup, fet que fa que el nen conegui als seus companys, que resolguin els problemes conjuntament, que posin en comú les idees, etc.
Tonucci ens apropa a la seva visió de l'escola transmissiva en la que cada problema té una solució exacta, al contrari que en la constructiva, en la que s'arriba a una solució acceptable, que després podrà ser modificada. És l'última visió la que trobo més encertada, ja que si uns alumnes presenten un treball sobre l'aparell digestiu i l'exposen a classe, llavors ells podran contrastar la informació que han cercat per elaborar el treball i aquella que el mestre ha proporcionat a classe i podran, també, donar-se compte dels seus errors o dels aspectes que cal millorar. En canvi, en l'escola tradicional t'ensenyen el funcionament de l'aparell digestiu sense que tu investiguis i relacionis conceptes.
Realment, jo crec que si et fan cercar a tu la informació, t'estan fent independent i així és quan més aprens.

Per continuar, el temps és l'aspecte, que sota el meu punt de vista, més condiciona als alumnes en qualsevol etapa d'aprenentatge, ja que estan condicionats per aquest.
Quan et manen un treball, per exemple, i et donen una setmana per a entregar-lo, tu fas el possible per a que et doni temps a realitzar-lo però sense haver assumit, realment, allò que deia el treball, així que, tant dona fer-lo o no fer-lo.
Al igual passa amb els exàmens, que t'assignen una data per realitzar-lo i t'estudies només el temari pertanyent a aquest examen, sense saber que està relacionat amb altres temes.
Cal remarcar un fet, després d'aquests exàmens, hi haurà pocs nens que s'enrecordin d'allò que s'havien estudiat.

Com a contat en Tonucci al vídeo que hem vist a classe, un nen no ha assimilat els continguts que ha donat en una assignatura, que dura una hora (característiques de l'escola transmissiva), quan ja ha sonat la campana per tal de canviar d'assignatura i per tant de pensament.
Per tant, jo crec que aquesta hora de classe hauria de finalitzar quan realment el professor ho considerés oportú, quan veiés que l'alumne ha assimilat la informació, i per tal d'assimilar aquesta informació, tornant al cas de l'aparell digestiu, podrien visualitzar un vídeo, per a que aquests continguts s'assimilassin de millor forma (aspecte de l'escola constructiva).

Continuem amb els recursos utilitzats a cada tipus d'escola, en la primera s'utilitza només el llibre de text, què significa, idò? Molt senzill, que si, per exemple, han descobert un nou element químic, el llibre ja ha set editat i no contindrà aquesta nova informació, per tant els nois no estaran aprenent la veritat, o que si, com hem dit a classe, no conté el tema del sistema solar revisat, el nois seguiran estudiant que Plutó és un planeta, quan en realitat ha passat a la categoria de nanoplaneta.
Aquest fet es coneix com a paradigma de la pobresa informacional.
En canvi, en la segona escola, el llibre passa a ser un element complementari, que et pot servir com a guió de l'explicació i cobren més importància les TIC, el context i altres elements, que faran molt més amena la classe, perquè no només s'aprèn amb un llibre de text, sinó que el medi, els amics, les famílies són uns grans pilars de l'educació.

El currículum de l'escola tradicional està configurat per disciplines, assignatures, mentre que el de la constructiva és més global.

Un altre dels aspectes més importants és la metodologia a seguir. Quan jo anava a primària, ens feien subratllar per després memoritzar aquelles línies i escriure-les a l'examen, però realment, jo no entenia allò que memoritzava, només em preocupava de memoritzar-lo bé, en canvi, ara, la major preocupació dels professors és que tu entenguis els continguts sense necessitat de memoritzar.

Els últims aspectes que cal comentar són l'avaluació i la societat. En l'escola tranmissiva es realitzen una sèrie d'exàmens teòrics finals, que són condició sense qua non per aprovar i promocionar al següent curs.
En l'escola constructiva, també es realitzen exàmens, però hi ha la possibilitat de recuperar, havent-te dit abans el professor quins són els aspectes que cal millorar.
Els exàmens de la constructiva són continus, per la qual cosa et deixa comprovar l'evolució que ha fet el nen al llarg del curs.
No cal oblidar que l'educació té molt a veure amb la societat, ja que aquells valors que tu aprens individualment, llavors et serviran per a poder desenvolupar-te en societat.
Ara bé, la societat ha canviat moltíssim en els darrers anys (de l'època de la industrialització a la de les TIC), evolució que no ha anat a la par amb l'educació.

Per concloure, una educació constructiva no és gens fàcil d'obtenir, però és aquesta la que donarà uns millors resultats.
Per tant cal esforçar-se per aconseguir-la, i jo faré tot el que estigui en les meves mans per fer-la possible.

Vídeo de Hot cake

Finalitats de l'educació

Primer de tot, cal destacar diverses de les finalitats de l'educació que hem establert a classe, com són: socialitzar, acompanyar, guiar, assessorar, cultivar coneixements, acollir, aconsellar, ensenyar, aprendre, educar i una que és molt important per a mi: preparar per a la vida.

Fent referència a la pàgina 73 del llibre 11 ideas clave. Como aprender y enseñar competencias de Zabala, crec que la gran finalitat de l'educació, juntament a la que ja he dit abans, és la que va establir la Convenció sobre els Drets del Nen, "asumir una vida responsable en una sociedad libre", tot i que penso que la societat en la que convivim ara no és molt lliure.

Per continuar, mencionaré els quatre pilars bàsics de l'educació segons Delors (La educación encierra un tesoro): aprendre a conèixer, aprendre a fer, aprendre a conviure i aprendre a ser.
Tots ell són importants, ja que sense un d'ells l'educació no tendria sentit. En cas que faltés el primer, tu no podries arribar a desenvolupar la capacitat de comparar la teva societat (per exemple) amb una altra, ja que no has conegut cap altra per tal de fer-ho, per tant no podries valorar aspectes positius i negatius de la teva societat.
Si trobem a faltar el següent pilar (que sota el meu punt de vista està relacionat amb el tercer), no seriem capaços de poder conviure, fet negatiu perque uns dels objectius de l'educació es formar-te per tal que tu puguis desenvoluparte en la societat de manera educada i puguis posicionar-te en el lloc de les persones, és a dir que puguis arribar a entendre els problemes d'aquestes i puguis ajudar-les.
L'últim pilar, essencial, es tracta d'aprendre a ser, aprendre a ser autònom.
Crec que aquest darrer pilar és molt important, al igual que tots els anteriors, ja que avui dia comptem amb un gran nombre de tecnologies que fan possible aquesta autonomia, utensilis que fa uns trenta anys no estaven a l'abast de molta gent.

Actualment les tecnologies tenen un gran pes sota l'educació, fet important perque hem d'anar evolucionant, i més en educació (que no es troba en el seu millor moment), però jo crec que s'abusa d'aquestes tecnologies o no es fa un ús adequat d'elles.
Molts de professors ens han ensenyat pàgines web al llarg de la nostra vida acadèmica que, o no contenien la informació necessària o simplement no contenia la que nosaltres preteniem.
Primer de tot, ens haurien d'assessorar sobre pàgines addients i després ens preocupariem de seleccionar aquella que de veritat és important.
No obstant, molts altres ens han mostrat diverses pàgines web que utilitzam molt sovint i que ens han servit de molta ajuda.

Crec que avui més hem de motivar a l'alumnat a fer molta feina i un gran motivador és la tecnologia, ara bé, penso que aquesta tecnologia té millors resultats en l'educació infantil i pimària que no en la secundària.
Però si ho pensem bé, arrivarà el moment en què la tecnologia guanyi tant de pes, que els professors ho anirant perdent, fins que arrivi el dia en què ja no seran necessaris (que esperem que això mai ocorri).

Tornant a Zabala (Idea clave 1, pàgines 20 i 21), trobem els conceptes de teoria i pràctica, dels quals cal destacar la teoria, que està més present que la pràctica.
Des de sempre, en la nostra vida d'estudiants, ens han ensenyat a subrayar les idees principals i a memoritzar-les, fet que crec una mica inútil, ja que, realment, no apreniem res, només apreniem unes definicions que no enteniem el que significava, no enteniem el sentit d'elles.
Per això, veig molt bé que a l'universitat es realitzin pràctiques, perque no s'aprèn millor que vivint l'experiència, tot i que mai s'ha d'oblidar la teoria.

Així, podriem arrivar a la conclusió que teoria i pràctica no són conceptes contraris, sinó complementaris, ja que sense una base teòrica, no es pot exercir la pràctica, perque no tindries uns certs coneixements específics per tal de desenvolupar-la.

Imatge de Daniel Baum